Cercar en aquest blog

divendres, 21 de març de 2014

Holothuria tubulosa

L'holothuria tubulosa, també conegut com la botifarra de mar prové de la família d'eriçons i cogombres.  Té forma de cuc gran amb una gràndaria de 30 centímetres de llarg i 6 centímetres d'ample. La seva pell és gruixuda i robusta, amb nombroses papil·les fosques. La part ventral amb 3 fileres de ventoses, també té gruixudes protuberàncies a la superfície. Normalment la coloració del dors va del marró rogenc al violeta marró.
Viu a profunditat de a partir de 2 metres fins a 80 metres, sobre fons sorrencs i fangosos amb material orgànic, així com entre vegetació dels fons durs. Són molt abundants en el Mediterrani. S’alimenta de material orgànic i petits organismes que són ingerits o absorbits al mateix temps que la sorra. L’alimentació és sedimentívora, de manera que ingereix gran quantitat de sorra i un cop aprofitada la matèria orgànica que conté, expulsa la resta per l’anus en forma de cordons arenosos envoltats per una fina capa de mucosa intestinal.
Es reprodueixen de manera que al final de l'estiu, realitza migracions per a la posada cap a aigües superficials, on és possible veure la posició típica de la posada; els animals alçats gairebé del tot. D'aquesta forma es llancen les cèl·lules germinals, en forma de núvols tènues de color blanc, el més lluny possible.
Una curiositat seva és que no tenen cap visible característica que comparteixen amb altres Holotúries.



Octopus Vulgaris


Com és?
El pop roquer té 8 braços amb dos fileres de ventoses per la seva part interna. Sota un cap gran s’amaga una boca on hi tenen l’estructura més dura de tot el cos, el bec de lloro, que utilitzen per depredar. La coloració o forma dels pops és molt difícil de descriure. Tenen la capacitat de canviar de coloració i superfície del cos molt ràpidament per adaptar-se a l’ambient on es troben i per passar desapercebuts. Normalment en les nostres immersions el trobarem d’un color groguenc, bru i lleugerament clapat, arrossegant-se i amagant-se en escletxes , tot i que si es veuen fortament amenaçats poden nedar propulsant-se amb l’aigua que extreuen per un sifó i la força dels seus braços. S’han arribat a documentar pops de 9 a 10 kg i d’ 1 m de longitud, tot i que acostumen a assolir els 60-80 cm.

On viu?
Són animals de vida nocturna. Durant una immersió diürna el trobarem amagat en escletxes, a la sorra o a praderies de posidònia, des de molt poca fondària fins 100 o 150 metres. Serà més fàcil trobar-ne a la primavera. El seu mapa de distribució agafa la Mediterrània i l’Atlàntic oriental.

Com s’alimenta?
Emboscar és la seva tàctica preferida per caçar, ja siguin crustacis, bivalves o peixos. Per fer-ho aprofita la nit així com la seva capacitat de confondre’s amb el terreny.

Com es reprodueix?
Els pops són animals ovípars. Després d’una baralla entre mascles, el guanyador comença la còpula. Després de certs fregaments i ritus sexuals, el mascle introdueixl’hectocòtil, un braç especialitzat en funcions reproductores, dins la femella per tal de fecundar-la. La femella aleshores farà una posta que vigilarà fins al moment de l’eclosió dos mesos després. El juvenils passaran dos mesos més de vida al plàncton i tornaran al fons.

Curiositats
· Els seus canvis de coloració ens poden donar informació sobre l’estat d’ànim de l‘animal. Per exemple, si el veiem amb un color pàl·lid voldrà dir que està espantat, si té tons blaus pot indicar que està excitat i amb taques o tons vermells, allunya’t perquè està de mala bava!
· Si trobem restes de conquilles o de crustacis just davant d’una escletxa compte, pot ser l’amagatall d’un pop
· Els pops fan unes "portes" amb pedres i roques a les seves coves per protegir-se encara més. Aquests forats són molt fàcilment identificables pels submarinistes més espavilats
· Les femelles estan tan preocupades per la seva descendència que no mengen durant els mesos que han de protegir la posta. Quan aquesta acaba, estan tan desnodrides que moltes arriben a morir
· Utilitzen la tinta com a mesura de defensa en cas de veure’s amenaçats
· Els pitjors enemics del pop són les morenes, els congres i, evidentment, l’home
· Viuen entre 12 i 18 mesos

Paracentrotus lividus

L'Eriçó de mar (Paracentrotus lividus) és un animal herbívor que pot arribar fins als 8cm. Te closca aplanada i ampla, recoberta de púes que fan entre 5 i 8 cm i varien de color. S'alimenta d'algues i de les seves espores. Són criatures lentes (fent 1m al día). El sexes en aspecte són idèntics i tenen una reproducció externa. Es troba arreu de tot el Mediterrani. 

La Littorina


 Littorina és un gènere de mol · luscs gasteròpodes de la família Littorinidae. Aquests petits cargols marins viuen al pis mesolitoral de platges rocoses.
A Europa hi ha prop de nou espècies, una de les quals és la rugosa, Littorina saxatilis. Littorina tenebrosa és vista com una espècie distintiva. Els anàlisis d'ADN mostren que hi ha significativa diferenciació genètica - encara que no la suficient per considerar-la una espècie diferent. La
Littorina ha donat el seu nom al mar Littorina, el precursor geològic del mar Bàltic.

Espècies

Littorina araucana 
Littorina aspera 
Littorina cincta 
Littorina coccinea 
Littorina fasciata 
Littorina flava 
Littorina intermèdia 
Littorina lineolata 
Littorina littorea 
Littorina meleagris 
Littorina mespillum 
Littorina neritoides 
Littorina nigrolineata 
Littorina obtusata 
Littorina peruviana 
Littorina pintat 
Littorina planaxis 
Littorina punctata 
Littorina saxatilis 
Littorina scutulata 
Littorina sitkana 
Littorina striata 
Littorina unifasciata antipodum 
Littorina varia 
Littorina zebra 
Littorina Ziczac 
Littorina angulifera

dijous, 20 de març de 2014

Parablennius Zvonimiri

La Rabosa petita (Parablennius Zvonimiri) és un peix de la família dels blènnids. Son ovovípars i menjen petits éssers vius invertebrats. Tenen certes característiques, arriben fins als 7 cm, del cap fins a la cua, es fa cada vegada més petit i té variats colors. Sols trobarse a 10/5 m de profunditat, en coves o entre roques.

Paguroidea

El Bernat Ermità (Paguroidea) perteneixen a la família dels crustacis, tenint un cert paregut al cranc normal. Principalment son aquàtics, però poden viure fora de l'aigua, neixen sense closca i el seu primer objectiu es trobar una closca buïda d'un altre animal marin, pareguda als del caragols. És omnívor, i principalment s'alimenta de carronya. La seva estatura mitjana adulta es de 6 cm d'altura i 14 mm d'amplada.

divendres, 14 de març de 2014

Les plantes es mouen?


Sí, es veritat, les plantes tenen moviment i n'hi ha de dos tipus: tropisme i nàstia.
Els dos son el mateix i a la vegada no. 
El tropisme és la resposta produïda per un vegetal per acció d'hormones, enfront d'un estímul extern. Les plantes no tenen òrgans dels sentits. Tampoc no poden desplaçar-se per canviar l'ambient que els envolta. Tanmateix, com els animals, les plantes poden detectar canvis en el medi i respondre davant d'ells. La resposta més freqüent en les plantes consisteix a créixer lentament en una determinada direcció definida per l'estímul. Aquestes poden ser:
     -Positiu: quan la planta creix cap a l'estímul.
     -Negatiu: quan la direcció és oposada.
Es poden distingir cinc principals de tropismes:
     -Quimiotropisme: el moviment d'orientació del vegetal, és provocat per la presència de substàncies químiques. Aquest comportament permet que el vegetal tingui una trobada més directe amb aquestes substàncies.
     -Fototropisme: és la capacitat o reacció per hormones, d'una planta de canviar la direcció del seu creixement normal quan ocorren canvis en la llum, ja que en el creixement, la llum és un factor molt important i també en la realització de la fotosíntesi, el que ens porta a la conclusió que com a resposta a aquest estímul, la planta creix en direcció a la font de llum. Aquest canvi es produeix atès que les plantes tenen uns receptors especialitzats, anomenats fototropines, que activen a l'hormona vegetal auxines. 
     -Geotropisme o gravitropisme: és aquella resposta a un estímul referent a la força gravitatòria dels cossos. És a dir, la tija creixerà sempre cap amunt per trobar la llum necessària per a la fotosíntesi; les arrels cap a la terra, allà trobaran l'aigua i les sals minerals. Els orgànuls relacionats amb la percepció de la gravetat són els estatocists.
     -Hidrotropisme: correspon a un moviment del vegetal cap a zones humides, on es troba l'aigua. Davant d'aquest estímul l'arrel manifesta una clara resposta positiva, per la qual cosa es parla d'un hidrotropisme positiu.
     -Tigmotropisme: moviment de creixement orientat sota la influència del contacte físic. Per exemple, les tiges que tendeixen a créixer al voltant d'un suport com ocorre amb la parra. Per tant, posseeixen tigmotropisme positiu; les arrels en canvi, són negatives la qual cosa els permet eludir obstacles que es presenten en el terreny, com pedres i roques.

Les nàsties són moviments actius, reversibles i responen a un estímul, però no són orientats per ells, això significa que la planta pot rebre des de qualsevol costat l'estímul sense afectar a la direcció de la reacció. A diferència dels tropismes, el moviment no va en una direcció determinada. Hi ha cinc tipus:
     -Fotonàstia o resposta a la llum, com l'obertura d'algunes flors al de matí o al capvespre.
     -Sismonàstia  produïdes quan l'estímul és el contacte, com el moviment de les plantes carnívores i d'alguns tipus de mimosa.
     -Termonàstia o resposta a les variacions de temperatura, com el tancament de la flor de la tulipa.
     -Hidronàstia o resposta a la humitat de l'ambient, com en l'obertura dels esporangis en les falgueres.
     -Traumatonàstia o resposta produïda per una ferida.





Investigam el Fototropisme

dimarts, 11 de febrer de 2014

Echinoidea

L'eriçó de mar, són uns animals marins equinoderms. Tenen una estructura molt simple, del tamany d'una pilota de golf, recobert de pinxos de 3 cm, amb un forat en lo que seria la base del eriçó. És comuna a ses Illes Balears y per la Península Ibérica, usualment mengen algues raspant les pedres amb la seva boca.

dijous, 6 de febrer de 2014

LIC d'Eivissa i Formentera

~Cala d'Hort:
Les reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent formen un espai natural maritimoterrestre protegit des de febrer de 2002. Es troba localitzat a l’oest de l’illa d’Eivissa, al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. La zona també està protegida amb altres figures com LIC (Lloc d’Interès Comunitari), ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus) i ANEI ( Àrea Natural d’Especial Interès). 

Els Illots es concentren en dues agrupacions; d’una banda, el conjunt format per es Vedrà i es Vedranell i ,d’altra, els illots de Ponent, és a dir sa Conillera, l’illa des Bosc, s’Espartar i ses Bledes. Tots ells representen autèntics tresors naturals on conviuen aus marines, sargantanes i invertebrats endèmics, a més d’una flora de gran riquesa.

~Reserva Marina des Freus d'Eivissa i Formentera:
 Àrea marina protegida que va ser declarada pel Govern de les Illes Balears l’any 1999 (Decret 63/1999, de 28 de maig). Compta amb una superfície de 13.617 ha, compreses a la banda de ponent entre la punta de la Gavina a Formentera i la punta des Jondal a Eivissa, i a la banda de llevant, per la punta Prima a Formentera i la punta de la Mata a Eivissa, i que passa per l’E de l’illot de s’Espardell. La Reserva Marina presenta una zonificació amb tres rangs diferents de protecció: una zona de protecció especial o reserva integral, ubicada a l’E i NE de s’Espardell, on està prohibit qualsevol tipus d’activitat i d’extracció de recursos marins a excepció de les de caire científic (amb autorització prèvia); una zona de veda de pesca recreativa, compresa entre s’Espardell, l’illot des Penjats i l’illa de s’Espalmador; la resta de la reserva correspon a l’àrea on es permeten més usos, com la pesca recreativa. A tot l’àmbit de la reserva està prohibida la pesca submarina.

~Sa Dragonera

~Illots de Ponent d'Eivissa.

~Tagomago







Pachygrapus marmoratus

El cranc roquer (Pachygrapsus marmoratus) és una espècie de la família dels gràpsids, uns crustacis decàpodes braquiürs (un ordre de crustacis que comprèn nombroses famílies amb exemplars coneguts, com les llagostes). Tot i que les gràpsids són típicament tropicals, algunes espècies com el cranc roquer, són típiques d'aigües temperades com les del Mar Mediterrani.
És un cranc molt comú a les nostres costes, on se'l pot veure sovint per les roques del litoral. Pot aguantar molta estona fora l'aigua tot mantenint la humitat a les seves brànquies. També es mou amb força agilitat.
Té una closca de forma quadrada molt característica, amb els ulls situats en el vèrtexs anteriors. El color és d'un to verdós amb una textura que recorda el marbre.








La lapa

La lapa comuna presenta una petxina cònica, sense obertura apical i amb costelles radials ben patents. Per la part externa és de color blau verdós o grisenc, mentre que la cara interna és de color blanc groguenc. Per fora és verdosa o grisenca, encara que també pot ser taronja.


Encara que sembla que aquests animals passen tota la seva existència fixades sòlidament a un roca, la veritat és que aquests moluscos surten a la nit a cercar algues i altres partícules comestibles. Lo realment curiós és que tornen al mateix lloc exacte, cada dia, sembla que segueixen el seu rastre de mucus que deixen sobre les roques .Al principi de la seva vida , totes les lapes comunes són mascles, i presenten activitat sexual des dels nou mesos. Als dos o tres anys de vida, una gran part de la població es tornen femelles. La posada i la fecundació, que és externa, té lloc una sola vegada a l'any, normalment entre octubre i desembre.Es distribueixen per les costes orientals de l'oceà Atlàntic, des del Cercle Polar a Noruega fins al Mar Mediterrani.






divendres, 17 de gener de 2014

Anemonia viridis

L'anemone de mar comuna, també coneguda amb el nom de fideus de mar. és una anemone de mar que es troba a l'est de l'oceà Atlàntic, des de la Gran Bretanya fins al Mediterrani. L'anemone de mar comuna es troba en aigües entre marees i també fins a 20 m de fondària en zones ben il·luminades. Viu sobre roques o algues de mida gran. És ovípara i té els sexes separats. Els tentacles de les anemones en aigües tèrboles o profundes poden ser de color gris, però en altres casos són de color verd fort amb puntes porpra. Això es deu a la presència d'algues en simbiosi dins dels tentacles que fan la fotosíntesi. Té uns 200 tentacles d'uns 15 cm de llargada. Aquestes anemones es troben a la venda als mercats de Catalunya,ja que, com altres anemones, són comestibles (se solen preparar arrebossades i fregides), si bé les seves puntes tenen un verí urticant. Les anemones són típiques a Cadis, on se serveixen com a plat o com a acompanyament de plats de peix fregit, amb el nom de "ortiguillas".


dilluns, 6 de gener de 2014

Gimnospermes

Són un grup de plantes amb llavor (espermafòtits)
Etimològicament prové de les paraules gregues que signifiquen "llavor nua" pel fet que les llavors d'aquestes plantes no estan protegides pel fruit sinó que queden lliures en una pinya o estructures semblants.
Les plantes gimnospermes produeixen microspores que esdevenen grans de pol·len i megaspores retingudes en un òvul
Després de la fertilització (normalment anemòfila) que junta la microspora i la megaspora es forma un embrió que junt amb altres cèl·lules ovulars acaben transformant-se en una llavor (esporòfit).
Havia estat considerat un grup taxonòmic, però les anàlisis genètiques han demostrat que era un grup parafilètic amb les angiospermes
Les gimnospermes formen el grup més extens del regne de les Plantes. Tenen flors i produeixen fruits amb llavors. Són les úniques plantes que s'han adaptat a viure en tots els ecosistemes de la Terra, excepte en les regions polars, els cactus viuen en els deserts, les posidònies en el fons del mar i els edelweiss en els cims de les muntanyes.



Dos exemples de Gimnospermes:







Angiospermes monocotiledònies i dicotiledònies

Representen el grup de plantes més abundant amb també més variació. Actualment són el grup més dominant. Hi ha diferents tipus de mides, molt variades, de que mesuren mil·límetres (com les llenties d'aigua) fins grans seqüoies, que poden fer desenes de metres.
Els carpels són tancats pel que es forma el pistil, que al madurar es transformarà en el fruit, dins del qual es troben llavors. La flor és l'òrgan reproductor que les identifica, encara que no en totes les espècies assoleix la mateixa espectacularitat.
Es divideixen en dos grups: MONOCOTILEDÒNIES iDICOTILEDÒNIES.


Monocotiledònies

La seva característica es la seva llavor, que esta formada per una sola peça. Tenen l'arrel fasciculada, tija herbàcia i fulles sèssils de nerviació paral·lela.
En hi ha dos tipus de famílies:
-Gramínies: Tija buida, fulles allargades envoltant la tija.

-Liliàcies: Herbes amb bulbs, rizomes o tubercles, fulles simples i flors solitàries.

Dicotiledònies

Està dividit en dos cotilèdons. Poden ser arbre, herbes o arbusts. D'arrel axomorfa i fulles presentant una gran varietat de forma.
En n'hi de famílies:
-Brasicàcies: Plantes herbàcies, fulles simples i diferentes formes.

-Ericàcies: Arbusts de fulles simples i enteres.

-Fabàcies: Poden ser arbres, herbes o arbusts amb gran varietat de fulles.

-Fagàcies: Arbres i arbusts, fulles enteres amb forma de la vora molt diversa i esparses.

-Lamàcies: Herbes de tiges de secció quadrangular amb fulles oposades i simples.

-Papaveràcies: Herbes de fulles simples més o menys separades.

-Rosàcies: Poden ser arbres, arbusts o herbes. Gran varietat de fulles i fruits.

-Salicàcies: Arbres o arbusts de fulla caduca, fulles simples i alternes.

-Ulmàcies: Arbres caducifolis, de simples fulles amb vora dentada.