Cercar en aquest blog

divendres, 21 de març de 2014

Holothuria tubulosa

L'holothuria tubulosa, també conegut com la botifarra de mar prové de la família d'eriçons i cogombres.  Té forma de cuc gran amb una gràndaria de 30 centímetres de llarg i 6 centímetres d'ample. La seva pell és gruixuda i robusta, amb nombroses papil·les fosques. La part ventral amb 3 fileres de ventoses, també té gruixudes protuberàncies a la superfície. Normalment la coloració del dors va del marró rogenc al violeta marró.
Viu a profunditat de a partir de 2 metres fins a 80 metres, sobre fons sorrencs i fangosos amb material orgànic, així com entre vegetació dels fons durs. Són molt abundants en el Mediterrani. S’alimenta de material orgànic i petits organismes que són ingerits o absorbits al mateix temps que la sorra. L’alimentació és sedimentívora, de manera que ingereix gran quantitat de sorra i un cop aprofitada la matèria orgànica que conté, expulsa la resta per l’anus en forma de cordons arenosos envoltats per una fina capa de mucosa intestinal.
Es reprodueixen de manera que al final de l'estiu, realitza migracions per a la posada cap a aigües superficials, on és possible veure la posició típica de la posada; els animals alçats gairebé del tot. D'aquesta forma es llancen les cèl·lules germinals, en forma de núvols tènues de color blanc, el més lluny possible.
Una curiositat seva és que no tenen cap visible característica que comparteixen amb altres Holotúries.



Octopus Vulgaris


Com és?
El pop roquer té 8 braços amb dos fileres de ventoses per la seva part interna. Sota un cap gran s’amaga una boca on hi tenen l’estructura més dura de tot el cos, el bec de lloro, que utilitzen per depredar. La coloració o forma dels pops és molt difícil de descriure. Tenen la capacitat de canviar de coloració i superfície del cos molt ràpidament per adaptar-se a l’ambient on es troben i per passar desapercebuts. Normalment en les nostres immersions el trobarem d’un color groguenc, bru i lleugerament clapat, arrossegant-se i amagant-se en escletxes , tot i que si es veuen fortament amenaçats poden nedar propulsant-se amb l’aigua que extreuen per un sifó i la força dels seus braços. S’han arribat a documentar pops de 9 a 10 kg i d’ 1 m de longitud, tot i que acostumen a assolir els 60-80 cm.

On viu?
Són animals de vida nocturna. Durant una immersió diürna el trobarem amagat en escletxes, a la sorra o a praderies de posidònia, des de molt poca fondària fins 100 o 150 metres. Serà més fàcil trobar-ne a la primavera. El seu mapa de distribució agafa la Mediterrània i l’Atlàntic oriental.

Com s’alimenta?
Emboscar és la seva tàctica preferida per caçar, ja siguin crustacis, bivalves o peixos. Per fer-ho aprofita la nit així com la seva capacitat de confondre’s amb el terreny.

Com es reprodueix?
Els pops són animals ovípars. Després d’una baralla entre mascles, el guanyador comença la còpula. Després de certs fregaments i ritus sexuals, el mascle introdueixl’hectocòtil, un braç especialitzat en funcions reproductores, dins la femella per tal de fecundar-la. La femella aleshores farà una posta que vigilarà fins al moment de l’eclosió dos mesos després. El juvenils passaran dos mesos més de vida al plàncton i tornaran al fons.

Curiositats
· Els seus canvis de coloració ens poden donar informació sobre l’estat d’ànim de l‘animal. Per exemple, si el veiem amb un color pàl·lid voldrà dir que està espantat, si té tons blaus pot indicar que està excitat i amb taques o tons vermells, allunya’t perquè està de mala bava!
· Si trobem restes de conquilles o de crustacis just davant d’una escletxa compte, pot ser l’amagatall d’un pop
· Els pops fan unes "portes" amb pedres i roques a les seves coves per protegir-se encara més. Aquests forats són molt fàcilment identificables pels submarinistes més espavilats
· Les femelles estan tan preocupades per la seva descendència que no mengen durant els mesos que han de protegir la posta. Quan aquesta acaba, estan tan desnodrides que moltes arriben a morir
· Utilitzen la tinta com a mesura de defensa en cas de veure’s amenaçats
· Els pitjors enemics del pop són les morenes, els congres i, evidentment, l’home
· Viuen entre 12 i 18 mesos

Paracentrotus lividus

L'Eriçó de mar (Paracentrotus lividus) és un animal herbívor que pot arribar fins als 8cm. Te closca aplanada i ampla, recoberta de púes que fan entre 5 i 8 cm i varien de color. S'alimenta d'algues i de les seves espores. Són criatures lentes (fent 1m al día). El sexes en aspecte són idèntics i tenen una reproducció externa. Es troba arreu de tot el Mediterrani. 

La Littorina


 Littorina és un gènere de mol · luscs gasteròpodes de la família Littorinidae. Aquests petits cargols marins viuen al pis mesolitoral de platges rocoses.
A Europa hi ha prop de nou espècies, una de les quals és la rugosa, Littorina saxatilis. Littorina tenebrosa és vista com una espècie distintiva. Els anàlisis d'ADN mostren que hi ha significativa diferenciació genètica - encara que no la suficient per considerar-la una espècie diferent. La
Littorina ha donat el seu nom al mar Littorina, el precursor geològic del mar Bàltic.

Espècies

Littorina araucana 
Littorina aspera 
Littorina cincta 
Littorina coccinea 
Littorina fasciata 
Littorina flava 
Littorina intermèdia 
Littorina lineolata 
Littorina littorea 
Littorina meleagris 
Littorina mespillum 
Littorina neritoides 
Littorina nigrolineata 
Littorina obtusata 
Littorina peruviana 
Littorina pintat 
Littorina planaxis 
Littorina punctata 
Littorina saxatilis 
Littorina scutulata 
Littorina sitkana 
Littorina striata 
Littorina unifasciata antipodum 
Littorina varia 
Littorina zebra 
Littorina Ziczac 
Littorina angulifera

dijous, 20 de març de 2014

Parablennius Zvonimiri

La Rabosa petita (Parablennius Zvonimiri) és un peix de la família dels blènnids. Son ovovípars i menjen petits éssers vius invertebrats. Tenen certes característiques, arriben fins als 7 cm, del cap fins a la cua, es fa cada vegada més petit i té variats colors. Sols trobarse a 10/5 m de profunditat, en coves o entre roques.

Paguroidea

El Bernat Ermità (Paguroidea) perteneixen a la família dels crustacis, tenint un cert paregut al cranc normal. Principalment son aquàtics, però poden viure fora de l'aigua, neixen sense closca i el seu primer objectiu es trobar una closca buïda d'un altre animal marin, pareguda als del caragols. És omnívor, i principalment s'alimenta de carronya. La seva estatura mitjana adulta es de 6 cm d'altura i 14 mm d'amplada.

divendres, 14 de març de 2014

Les plantes es mouen?


Sí, es veritat, les plantes tenen moviment i n'hi ha de dos tipus: tropisme i nàstia.
Els dos son el mateix i a la vegada no. 
El tropisme és la resposta produïda per un vegetal per acció d'hormones, enfront d'un estímul extern. Les plantes no tenen òrgans dels sentits. Tampoc no poden desplaçar-se per canviar l'ambient que els envolta. Tanmateix, com els animals, les plantes poden detectar canvis en el medi i respondre davant d'ells. La resposta més freqüent en les plantes consisteix a créixer lentament en una determinada direcció definida per l'estímul. Aquestes poden ser:
     -Positiu: quan la planta creix cap a l'estímul.
     -Negatiu: quan la direcció és oposada.
Es poden distingir cinc principals de tropismes:
     -Quimiotropisme: el moviment d'orientació del vegetal, és provocat per la presència de substàncies químiques. Aquest comportament permet que el vegetal tingui una trobada més directe amb aquestes substàncies.
     -Fototropisme: és la capacitat o reacció per hormones, d'una planta de canviar la direcció del seu creixement normal quan ocorren canvis en la llum, ja que en el creixement, la llum és un factor molt important i també en la realització de la fotosíntesi, el que ens porta a la conclusió que com a resposta a aquest estímul, la planta creix en direcció a la font de llum. Aquest canvi es produeix atès que les plantes tenen uns receptors especialitzats, anomenats fototropines, que activen a l'hormona vegetal auxines. 
     -Geotropisme o gravitropisme: és aquella resposta a un estímul referent a la força gravitatòria dels cossos. És a dir, la tija creixerà sempre cap amunt per trobar la llum necessària per a la fotosíntesi; les arrels cap a la terra, allà trobaran l'aigua i les sals minerals. Els orgànuls relacionats amb la percepció de la gravetat són els estatocists.
     -Hidrotropisme: correspon a un moviment del vegetal cap a zones humides, on es troba l'aigua. Davant d'aquest estímul l'arrel manifesta una clara resposta positiva, per la qual cosa es parla d'un hidrotropisme positiu.
     -Tigmotropisme: moviment de creixement orientat sota la influència del contacte físic. Per exemple, les tiges que tendeixen a créixer al voltant d'un suport com ocorre amb la parra. Per tant, posseeixen tigmotropisme positiu; les arrels en canvi, són negatives la qual cosa els permet eludir obstacles que es presenten en el terreny, com pedres i roques.

Les nàsties són moviments actius, reversibles i responen a un estímul, però no són orientats per ells, això significa que la planta pot rebre des de qualsevol costat l'estímul sense afectar a la direcció de la reacció. A diferència dels tropismes, el moviment no va en una direcció determinada. Hi ha cinc tipus:
     -Fotonàstia o resposta a la llum, com l'obertura d'algunes flors al de matí o al capvespre.
     -Sismonàstia  produïdes quan l'estímul és el contacte, com el moviment de les plantes carnívores i d'alguns tipus de mimosa.
     -Termonàstia o resposta a les variacions de temperatura, com el tancament de la flor de la tulipa.
     -Hidronàstia o resposta a la humitat de l'ambient, com en l'obertura dels esporangis en les falgueres.
     -Traumatonàstia o resposta produïda per una ferida.





Investigam el Fototropisme